L’espelma de la taula fiblava amb l’alè de les ones argentades que furioses s’arreplegaven.
A les dotze el restaurant va tancar tan sols van quedar les espelmes esculpides dels sentiments d’aquells que havien profanat les taules, de la seva penjaven un reguitzell de llàgrimes de cera.
S’assegué primer a contemplar la lluna, però fou inevitable despullar-se i s’endinsà,
nua, va deixar que una llengua d’ona li llepés els mugrons excitats per l’univers i la corrent d’aire, el mar la sacsejava amb el seu vaivé mentre obria els braços, s’abandonava al caprici, ulls clucs.
L’aigua la recorria àvida del seu cos que platejat s’entregava.
Va aparèixer del no-res, tan sols una ombra solitària que feia estona que observava.
No es va adonar, la terra i el mar eren aquella nit per a ella.
Inspirà fort, mentre retirava el cap enrere, les mans li agafaven la cintura mentre sentia que s’obria el tel de les entranyes, i l’embranzida de les ones descompassada, i així lliure tan sols amb l’epicentre del plaer que esclata, l’aigua la banyava per fora, i ell la banyava per dins.
Aquell mar ple de desig li recorria un pubis disposat escolant-se pels racons més íntims.
Així un remoli vertiginós li puja mig cos amunt, com s’encén un reguitzell de benzina,
i mil plomes esclataren juganeres dins seu,
Després quan l’ombra alliberà la lluna, el mar li acaronà les galtes, els cabells, mentre sentia que les ones al marxar l’enyoraven, i la va cobrir per calmar la pell eriçada.
